ÀLBUM DE FOTOS: dones joves a inicis del segle XX, entre la infantesa i la responsabilitat adulta

 

Aquesta fotografia, presa el 2 de maig de 1903 per un fotògraf ambulant, mostra quatre noies molt joves, gairebé nenes, vestides per a la seva primera comunió. Tot i que tres de les noies porten el típic vestit blanc, una vesteix de manera més modesta, amb un vestit fosc i només uns guants com a complement. Aquest contrast reflecteix les diferències socials i econòmiques de l’època, on no totes les famílies podien permetre’s el luxe d’un vestit completament blanc per a aquesta celebració.

La comunió era un moment clau en la vida de moltes nenes de l’època, que marcava no només un pas religiós, sinó també una transició cap a noves responsabilitats. A inicis del segle XX, la infantesa femenina era curta i les expectatives socials empenyien les nenes a créixer de pressa. Moltes deixaven l’escola ben d’hora per ajudar a casa o començar a treballar. La comunió no era només una celebració espiritual, sinó també un símbol d’aquesta entrada prematura en el món adult. Aquesta imatge ens convida a reflexionar sobre el paper i les vivències de les joves en aquell temps, atrapades entre la innocència i les exigències de la societat.

🖋  Assumpció Gabernet

📷 AMG / Fons Ferrer-Purcet / Autor: Ernest Scorzelli 

L'ANY 1987 LA FIRA D'ESPÀRRECS TORNA AL SECTOR OEST DE LA POBLACIÓ

 

L’any 1987, el Parc Municipal es trobava en obres i es va canviar la ubicació de la Fira. L’exposició de productes agrícoles es va instal·lar al Pavelló Jacme March, mentre que la resta d’activitats es van traslladar a la plaça Balmes i a l’avinguda Diagonal, espais que es van inaugurar coincidint amb l’inici de la Fira.

En aquell moment, l’espàrrec es cultivava en el 40 % de les explotacions agrícoles, ocupava el 4,1 % de les terres conreades i representava un 4,5 % del valor total rendible de la producció agrícola gavanenca. Tot i això, es va observar una davallada evident del cultiu. Entre d’altres causes, es va denunciar la manca d’incorporació de noves varietats de llavors i de tècniques més modernes.

A partir de 1988, l’organització de la Fira va recaure en l’Institut Municipal per a l’Activació i Promoció de la Ciutat (IMPAC), que es va fer càrrec de la mostra comercial i industrial, i en la Cooperativa Agropecuària de Gavà, responsable de la mostra agrícola. La Cooperativa, creada l’any 1986, i l’IMPAC, fundat el 1988, van donar un nou impuls al certamen.

Des d’aleshores, es va abandonar definitivament la denominació de “Concurs-Exposició” i la Fira es va començar a promocionar com a “Fira d’Espàrrecs”.

Amb el pas dels anys, no només va augmentar el nombre de visitants, sinó també la demanda d’estands per part dels expositors. L’ampliació de l’espai va esdevenir, per tant, una constant.

🖋   Assumpció Gabernet

 📷 Inauguració de la Fira d’Espàrrecs de 1988 a càrrec de l’alcalde Dídac Pestaña i del president del Consell Comarcal del Baix Llobregat José Montilla. AMG/ Fons i autor: Jordi Vaghi

LA MONA DE PASQUA: TRADICIÓ I MEMÒRIA COMPARTIDA

La tradició de la mona el Dilluns de Pasqua està profundament arrelada a la cultura catalana. És habitual que els padrins obsequiïn els seus fillols amb una mona, que es comparteix en un ambient familiar i festiu.

A mitjans del segle XX, especialment entre les famílies de classe benestant, era freqüent immortalitzar el moment amb una fotografia. Més enllà del valor simbòlic de la mona —una mostra d’afecte i celebració—, aquestes imatges reflecteixen també una manera concreta de viure la infància, les tradicions i els lligams familiars en un context social i històric determinat.

La imatge que acompanya aquest text mostra tres infants davant d’una gran mona amb un ou de xocolata, probablement a finals dels anys cinquanta. L’escena, aparentment quotidiana, evoca una època en què la Pasqua combinava religió, costum i representació social. Avui dia, aquests gestos senzills ens connecten amb una memòria compartida i amb la manera com, generació rere generació, algunes tradicions han sabut conservar la seva essència.

 

🖋   Assumpció Gabernet

📷  AMG / Fons i autor Ramon Vinyes

SETMANA SANTA A GAVÀ, 1960

 

Durant el franquisme, les processons de Setmana Santa tenien una presència molt destacada a tot el territori, i Gavà no en va ser una excepció. Aquells dies, els carrers es transformaven en escenaris de devoció i recolliment. Infants, joves i adults hi participaven amb un sentiment compartit de pertinença i comunitat.

La solemnitat del pas, el so dels tambors i el silenci respectuós del públic marcaven una atmosfera única. Per a moltes famílies, la processó era també un moment especial per capturar en fotografies, convertint aquells instants en records familiars que han perdurat al llarg dels anys.

Les imatges d’arxiu ens permeten avui mirar enrere i entendre millor com aquestes manifestacions religioses formaven part del paisatge social i cultural de l’època. També ens conviden a reflexionar sobre com el valor de la memòria i la força dels rituals compartits segueixen sent elements essencials per entendre la nostra història col·lectiva.

🖋   Assumpció Gabernet

📷 Processó de Setmana Santa a Gavà, 1960. AMG/ Fons Pepita Coll/Autor: Jordi Vaghi

DIUMENGE DE RAMS DE 1960

El Diumenge de Rams marca l’inici de la Setmana Santa i, temps enrere, era una jornada molt esperada, especialment pels més petits. Era costum estrenar roba, símbol de renovació, i portar el palmó o el ram de llorer a beneir davant de l’església parroquial. El matí començava amb l’olor de colònia, sabates lluents i nervis continguts. Els carrers s’omplien de famílies, padrins i padrines orgullosos, i infants que mostraven els seus rams adornats amb caramels i llaços.

A Gavà, al voltant de l’església es respirava un ambient de festa i de trobada. Després de la benedicció, sovint es feien fotos per immortalitzar aquell dia especial. Aquell diumenge era també una manera de transmetre valors i tradicions, i de reforçar els vincles familiars i comunitaris.

Amb els anys, la celebració del Diumenge de Rams s’ha mantingut viva, però ha perdut part del protagonisme que tenia a la vida quotidiana del poble. Encara avui, algunes famílies porten els rams a beneir i s’acosten a l’església, però la participació ja no és tan multitudinària ni tan marcada pel ritme col·lectiu com ho era aleshores. Les presses, els canvis socials i la pèrdua de certes tradicions han fet que aquella il·lusió viscuda pels infants dels anys seixanta avui es recordi amb una barreja de tendresa i enyorança. Tot i això, cada ram beneït, cada fotografia antiga, cada gest que es repeteix any rere any, ens connecta amb aquella Gavà d’abans, i ens convida a recordar d’on venim.

🖋   Assumpció Gabernet

📷 Diumenge de Rams davant de l’església parroquial de Sant Pere l’any 1960. AMG / Fons Rosa Miret/ Autoria desconeguda

ÀLBUM DE FOTOS: LA FALLA DE 1990

 

El 21 de juliol de 1930 una comissió formada per sis persones va presentar al Govern Civil de Barcelona una instància sol·licitant la legalització de la Casa de València de Gavà. A partir d’aquell moment la Casa de València va començar a organitzar un bon nombre d'activitats fins a l’esclat de la Guerra Civil.

Després de la guerra, la Casa de València va desaparèixer com moltes altres entitats, fins que l’any 1981 el retorn de la democràcia va permetre constituir de nou la Casa de València de Gavà, que el 1987 va plantar la primera falla al parc de la Torre Lluc.

A la imatge, la falla de l'any 1990 que representa un llaurador valencià. La plantà es va fer a la plaça de Batista i Roca amb l'assessorament del mestre faller Josep Martínez Moreno, de Llíria. El recinte de la plaça Batista i Roca va acollir també  l'actuació de la Societat Musical d'Alboraia i el castell de focs que van precedir a la cremà.

🖋  Assumpció Gabernet

📷 AMG / Fons Ajuntament / Autor: Pep Ubrí 

Gavà Nova i el sector Oest: una nova etapa de creixement urbà

A inicis de la dècada de 1980, a partir del primer nucli capdavanter proper a la plaça de Jaume Balmes, es va dur a terme una operació d'ompliment urbà de la falca de sòl lliure entre la riera de les Bòbiles i el torrent de les Fontetes. El sector oest va créixer amb el barri de Gavà Nova fins al límit marcat per l'avinguda de l'Oest (actual av. Joan Carles I). 

Entre 1991 i 1995 es va construir tot el sector oest (250 habitatges), amb edificis d’estructura poligonal  ubicats als espais que quedaven lliures.

A la imatge, es pot veure la plaça de Jaume Balmes l’any 1993. A l’esquerra, es distingeixen els planters Lladó, al lloc on actualment s'aixeca l’edifici de l’Ajuntament. L’avinguda Diagonal ja apareix traçada, però encara no del tot urbanitzada ni enjardinada. Al fons, es poden veure els blocs depisos de Les Ferreres i força espai buit per edificar.

🖋  Assumpció Gabernet

📷 Plaça de Jaume Balmes l'any 1993 / AMG/ Fons Ajuntament / Autoria desconeguda 

Les dones a l’oficina: un nou espai laboral als anys seixanta

A mitjans dels anys seixanta, el paper de la dona en el món laboral començava a expandir-se en un context de creixement econòmic i modernització industrial. Tot i que encara predominava la seva presència en sectors tradicionals com el tèxtil o el comerç, moltes empreses van començar a incorporar dones a les oficines per dur a terme tasques administratives essencials.

Les oficinistes, sovint joves amb formació en mecanografia i comptabilitat, eren responsables de les tasques administratives, l’atenció telefònica i el suport als departaments tècnics i de producció. La seva feina era fonamental per al bon funcionament de les fàbriques i empreses, però les possibilitats de promoció professional sovint estaven limitades en un entorn encara dominat pels homes en els càrrecs de direcció.

Tot i aquestes barreres, el treball administratiu va esdevenir una porta d’entrada al món laboral per a moltes dones i va assentar les bases dels canvis socials que, en les dècades següents, portarien a una presència femenina més consolidada i reconeguda en tots els àmbits professionals.

🖋  Assumpció Gabernet

📷  Oficinistes de l'empresa Roca Radiadors, l'any 1964.  AMG / Fons Montserrat Pujals / Autoria desconeguda

LES DESFETES I LES PRÀCTIQUES SUPERSTICIOSES PER GUARIR-LES

L’Arxiu Municipal de Gavà conserva la transcripció d’una oració per guarir les desfetes, recollida al gener de 1886 en una còpia de la llibreta de notes de Baldiri Solé. Però, què era exactament una desfeta i com es combatien aquestes afliccions en el passat? Les “desfetes” eren malalties o mals d’origen desconegut, sovint atribuïts a forces sobrenaturals, al mal d’ull o a influències negatives. En la societat tradicional, quan una persona patia un deteriorament físic sobtat, malestar persistent o una pèrdua inexplicable d’energia, es podia considerar que havia estat víctima d’una desfeta. Aquestes creences estaven molt arrelades a la cultura popular i, en absència d’explicacions mèdiques, es recorria a la religió i a la superstició per trobar-hi remei.

L’oració trobada a la llibreta il·lustra una d’aquestes pràctiques. Es tracta d’un diàleg ritual entre la "desfeta" i les forces protectores invocades per guarir-la. Santa Llúcia i Santa Càndida, figures amb una forta càrrega simbòlica en la tradició cristiana, són presentades com a intercessores divines capaces d’eliminar els mals. La referència a la lluna i el sol com a símbols de claredat i puresa reforça la idea de restauració de la salut i de la protecció celestial.

Aquesta mena d’oracions es recitaven en veu alta, sovint acompanyades de gestos rituals, com passar la mà sobre el malalt, utilitzar aigua beneïda o fer la senyal de la creu. En alguns casos, aquests rituals eren duts a terme per persones considerades especialment dotades per a la curació, com curanderes o velles sàvies del poble, que combinaven la fe amb coneixements empírics sobre remeis naturals. Aquesta és la transcripció:

- Desfeta, què fas aquí?

- Estic aquí, que Déu m’ha feta.

- Com pots dir que Déu t’ha feta, si Déu no fa cap cosa mal feta?

- Santa Llúcia, Santa Càndida, mare de Sant Pau: la ben dita, la ben nada, la ben nomenada.

- Per què li dieu la ben dita, per què li dieu la ben nada?

- Per què cura de pestes i desfetes a tothom.

- Clara la lluna, clar el Sol, clara la vista del que cerca consol.

- Si Déu vol!

🖋  Assumpció Gabernet

📷 Estampa religiosa/ AMG/ Fons Maria Cardona 

 

AVUI, CELEBREM SANTA LLÚCIA, PATRONA DE LES MODISTES

 

El 13 de desembre, dia de Santa Llúcia, és especialment significatiu per a diversos col·lectius, entre els quals destaquen les modistes i treballadores del tèxtil, que la veneren com la seva patrona. Aquesta relació sorgeix per la delicadesa i precisió que requereix la seva feina, característiques que s’associen amb la cura de la vista, ja que Santa Llúcia també és coneguda com la protectora de la visió.

La vinculació entre Santa Llúcia i les modistes té arrels històriques. En temps passats, quan la il·luminació era escassa i les jornades llargues, les costureres sovint recorrien a la seva protecció per preservar la vista en un ofici que exigia concentració i detall. Aquest simbolisme es reflecteix en la seva iconografia, on la santa sol ser representada amb una safata que porta un parell d’ulls, en al·lusió a la llegenda que explica com va preferir perdre la vista abans de trair la seva fe cristiana.

A Catalunya, la festivitat de Santa Llúcia és també una ocasió per celebrar l’arribada del Nadal amb la tradicional Fira de Santa Llúcia, on artesans, pessebristes i modistes troben un espai per mostrar la seva habilitat manual. Aquest vincle amb l’artesania reforça la seva connexió amb aquells que treballen amb les mans i la creativitat.

A més, és habitual que en aquesta data moltes esglésies i confraries dediquin celebracions especials a la santa, demanant la seva intercessió per a la salut de la vista i per la protecció dels oficis que depenen d’aquesta habilitat. Així, Santa Llúcia esdevé no només un símbol de fe, sinó també d’esperança i agraïment per aquells que dediquen la seva vida a l’art i al detall.

🖋  Assumpció Gabernet

📷  Alumnes del curs de cosir patrocinat per la casa Singer/ 15 de març de 1935/ AMG/ Fons Conxa Navarro/ Autoria desconeguda

EL DIA QUE CASTELLDEFELS VA PODER SER UN BARRI DE GAVÀ

És difícil fer-se una idea de com passa de ràpid el temps. Fa només 150 anys Gavà i Castelldefels eren minúscules poblacions agrícoles, el tren era una novetat, la gent es movia a peu o en carro i érem, majoritàriament, analfabets. Sense llum elèctrica, poca quantitat i varietat d'aliments, tots de la nostra terra i uns pocs del mar. Els pantans de Castelldefels, amb les seves epidèmies i mosquits, eren el destí de tots els condemnats per delictes molt greus de tot Espanya; la Guayana espanyola li deien.

Els polítics, sempre atents a molestar, van tenir la brillant idea que els municipis de menys de 200 habitants s'haurien de fusionar amb els veïns de més població, cosa que va provocar una reunió d'urgència a l’ajuntament de Castelldefels el 26-11-1867. El secretari va llegir la circular del butlletí Oficial de la Província del dia 9 del corrent, on se suprimien tots els districtes municipals que no arribessin a 200 veïns (títol 5è, articles 71-72-73). Com que el nom de Castelldefels hi era present, l’ajuntament va acordar enviar una comissió al governador perquè es declarés Castelldefels en l'excepció de la llei, al·legant les enormes distàncies als pobles veïns (1 hora a Gavà i 3 hores a Sitges), dir que ells ja ho feien bé i que els serveis municipals estaven ben atesos.

L'acta municipal també recull que, en el cas que els obliguessin a afegir-se a una població veïna, preferien la de Sitges (1) i no la de Gavà. Com era habitual a l'època, signen l'acta l'alcalde Pablo Mata, Salvador Viñas i després el secretari en nom dels regidors que no sabien signar.

Podem deduir que Castelldefels estava tan poblada com qualsevol llogaret de l'Himàlaia, que les relacions entre municipis deixaven molt a desitjar, que pensant que ja no tindrien control sobre els impostos municipals més d'un ciutadà no va dormir aquella nit. Qualsevol temps passat va ser millor. Er... vols dir?

🖋  Enric Ferrer

📷 Vista de Castelldefels a inicis del segle XX. AMG. Fons i autor: Ramon Viñes

(1) Nota.- Sitges, amb negocis relacionats amb Amèrica, era un altre món: indústries relacionades amb els viatges marítims, aigua potable, il·luminació de gas, escorxador, mercat, societats culturals, etc.

ÀLBUM DE FOTOS: Casa Clara

La cansaladeria Casa Clara, fundada el 1921, estava situada al carrer de Sant Pere, però un cop acabada la Guerra Civil, es va traslladar a l'actual ubicació, a la plaça Major. A la fotografia, la parada que Casa Clara tenia al mercat de la plaça, la dècada de 1950. S'hi identifica a Josefa Agustí i Carmen Hernández. 

AMG. Col·lecció Francesc Boada Aparicio. Autoria no identificada.  

9 D'OCTUBRE, DIA MUNDIAL DEL CORREU

 

El 9 d'octubre se celebra el Dia Mundial del Correu, una jornada dedicada a reconèixer la importància del servei postal a nivell global. Aquesta data commemora la creació de la Unió Postal Universal (UPU) el 1874, que va establir un sistema de col·laboració entre països per facilitar la comunicació.

El correu postal ha estat una eina fonamental en la història de la comunicació, permetent que les persones s'intercanviïn missatges, cartes i paquets a distàncies inimaginables. En un món cada vegada més digital, és fàcil oblidar l’impacte que té el correu tradicional. No obstant això, encara avui en dia, el correu postal continua jugant un paper clau, especialment en zones rurals on l'accés a la tecnologia és limitat.

A més, el correu postal no només serveix per enviar missatges, sinó que també és essencial per a la logística de les empreses i el comerç electrònic. Gràcies a ell, milers de paquets arriben cada dia a les llars de tot el món. El 9 d'octubre és, per tant, una oportunitat per valorar els treballadors d’aquest servei que, amb dedicació, s'encarreguen de garantir que les comunicacions i enviaments arribin a la seva destinació.

La celebració del 9 d’octubre també convida a reflexionar sobre els reptes que afronta el servei postal a l'era digital, així com sobre la seva evolució i adaptació a les noves tecnologies. El Dia Mundial del Correu és una ocasió per apreciar la riquesa d'interconnexió que el correu ens ofereix, i per recordar que, malgrat els canvis, el valor del missatge escrit mai no desapareix.

1.📷 Juan Navarro, carter de Gavà, vestint l'uniforme de Correus, en una fotografia d'estudi amb la seva família a finals de la dècada de 1920 / AMG/ Fons Conxa Navarro/ Autoria desconeguda

2.📷Sobre de correu postal del 6 de juny de 1930, enviat des d'Urrea de Gaén a la província de Teruel, i adreçat a Juan Navarro, cartero de Gabá, on malgrat no hi consta l’adreça, va arribar a la seva destinació / AMG/ Fons Conxa Navarro

ALCALDES I ALCALDESSES DE GAVÀ 1830-2024

Els ajuntaments constitucionals van néixer amb la Constitució de 1812, que va establir un nou model de govern local. A partir d'aquesta constitució, es van crear ajuntaments amb una estructura més democràtica, on els alcaldes eren elegits per la ciutadania. Durant el període del liberalisme, els ajuntaments van jugar un paper clau en la implantació de les reformes liberals i en la modernització de les institucions. Són destacables els consistoris de la primera meitat del segle XIX, que van haver de fer front a la guerra i a les tensions polítiques derivades de la lluita entre liberals i absolutistes.

Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), els ajuntaments van estar subjectes a una intensa centralització i control polític. Primo de Rivera va imposar una governança autoritària que va limitar les llibertats locals i va suposar un retrocés en la participació ciutadana i la democràcia local. La Generalitat de Catalunya el 1931 va marcar un nou moment en la història local, integrant els ajuntaments dins d'una estructura autonòmica. 

Amb la dictadura del general Franco (1939-1975), la situació es va agreujar. El règim franquista va abolir les institucions autonomistes, incloent la Generalitat, i va implementar una política de repressió cultural i lingüística. Els ajuntaments es van convertir en instruments de control del règim. Els alcaldes eren nomenats pel govern central, i les decisions eren sovint imposades sense tenir en compte les necessitats locals. La transició democràtica, a partir de 1979, va permetre la recuperació de la democràcia local, amb la restauració de l'autonomia i la reactivació dels ajuntaments com a institucions representatives de la ciutadania.

ALCALDES I ALCALDESSES DE GAVÀ 1830 – 2025
Nom i cognoms	Data presa possessió	Data cessament
Josep Torrents	------	------
Joan Ros	1830	------
Jaume Estapé	1831	1832
Climent Domènech	1835	1836
Pere Bruach	1838	------
Pau Enrich	------	------
Domènec Tintoré	1840	------
Joan Solé	1849	------
Zacaries Carbonell	1850	------
Josep Amat i Baus	1853	1854
Ramon Llonch	1854	1854
Zacaries Carbonell	1854	1857
Pau Vilà	1857	------
Rafel Rosich	1860	------
Pau Vilà	1864	-------
Aleix Jané Muntades	1881	1883
Andreu Tomàs Oriol	1883	1887
Llorenç Satlari	1887	1887
Miquel Bofill Piñana	1887	1890
Josep Gelabert Xartó	1890	1891
Teodor Llonch Petit	1891	1895
Melcior Rosich Sabatés	1895	1896
Ramon Solé Bonet	1896	1897
Joan Amat Vilà	1897	1910
Joan Badosa Sanfeliu	1910	1911
Baudilio Soler Tomas	1912	1916
Olegari Vendrell Farré	1916	1918
Joan Cañas Puigventós	1918	1923
Joan Badosa Sanfeliu	1923	1924
Josep Gras Pagès	1924	1928
Jaume Margarit Llonch	1928	1930
Joan Badosa Sanfeliu	1930	1931
Miquel Tintoré Miarnau	1931	1931
Cristòfol Solé Mèlich	1931	1934
Bartomeu Fabrés Anglada	1934	1934
Josep Llonch Tarrida	1934	1934
Hugo Villa Citelli	1934	1935
Josep Llonch Tarrida	1935	1936
Cristòfol Solé Mèlich	1936	1936
Bartomeu Fabrés Anglada	1936	1936
Rosend Ferrando Boix	1936	1936
Julià Serra Bó	1936	1937
Nemesi Pla Pastor	1937	1937
Ramon Boixadors Mir	1937	1938
Bonaventura Fortuny Pérez	1938	1938
Josep Llonch Tarrida	1939	1945
Jaume Enrich Bruach	1945	1946
Pere Muntaner Colomé	1946	1946
Jaume Pañell Codina	1946	1946
Narcís Sanfeliu Ràfols	1946	1954
Joan Escala Milà	1954	1962
Josep Lluch Clua	1962	1968
Jaume Rafanell Bou	1968	1973
Juan Jesús Muñoz Blay	1973	1977
Sigfrido Gracia Royo	1977	1979
Antoni Rodríguez Aznar	1979	1985
Dídac Pestaña Rodríguez	1985	2005
Joaquim Balsera Garcia	2005	2014
Raquel Sánchez Jiménez	2014	2021
Gemma Badia Cequier	2021	actual